Margalef deia que aquest tipus de contaminació “és una malaltia del transport”. Una cosa són els motius immediats de l’eutrofització, però es podria establir una relació entre les seves causes llunyanes i el següent problema, tampoc gaire evident.

            Fa molt temps, quan els centres de producció (els camps) estaven molt a prop dels centres de consum, el cicle natural de la matèria no es veia afectat ja que els excrements anaven a parar als camps per abonar i els mateixos nutrients s’anaven utilitzant moltes vegades. Però a mesura que aquests dos centres s’anaven separant, és a dir, quan les ciutats van començar a créixer i més tard quan va començar la industrialització, els nutrients s’anaven reciclant menys. Actualment, les ciutats estan molt lluny dels centres de producció – cosa lògica, per altra banda – i tots els excrements i altres tipus de residus naturals que abans servien per tancar el cicle de la matèria van a parar molt lluny dels camps. Per aquesta raó, com que hi ha un dèficit de fòsfor – el que no es recicla –, s’ha d’abonar amb P obtingut d’explotacions mineres.

            A part que això és una despesa d’energia bastant inútil, els nutrients dels excrements no reciclats tenen tendència a acumular-se a les zones on es concentra el consum. És el trencament del cicle de la matèria; el transport només funciona en una direcció, causant lògiques acumulacions de nutrients. És per això que podem concloure que l’eutrofització en grans termes està causada per aquesta malaltia del transport: l’acumulació de residus en alguns llocs.