Eutrofització ve del grec antic, eu-, que vol dir molt, i trofos, que significa menjar. Per tant tenim que és una situació on hi ha molt aliment.aquest nom el procés originat per l’entrada, en un ecosistema aquàtic     – riu, embassament, llacamentn aigües costaneres – de quantitats elevades de sals inorgàniques de nitrogen i fòsfor.

            L’eutrofització és un fenomen poc evident i bastant paradoxal; per començar, cal saber que el fitoplàncton està limitat per les sals minerals de N i de P. A trets generals, l’eutrofització és un procés d’enriquiment i fertilització que, al contrari del que podria semblar provoca l’empobriment de l’ecosistema. A partir d’aquest excés de nutrients augmenta el nombre d’éssers vius fotosintètics i per tant la producció de matèria orgànica – aliment – i d’oxigen, que en principi també pot semblar beneficiós per les espècies naturals. Però és un desequilibri profund de l’ecosistema que a la llarga implica un empobriment dràstic causat per la insuficiència d’oxigen, que provoca la mort de moltes espècies i altres efectes que ja s’explicaran més endavant. Els bacteris aprofiten aquestes grans quantitats d’oxigen per descompondre la gran quantitat de matèria orgànica morta que hi ha a causa de l’augment de nutrients. Però això provoca un problema: com que l’oxigen utilitzat és proporcional a la descomposició efectuada i la matèria orgànica pot augmentar però l’O₂ arriba a un límit a dintre l’aigua, l’oxigen de l’aigua s’esgota.

                                                                        © http://www.criecv.org/es/proyectos/pag_agua/eutrofizacion.html

Abans d’explicar més detalladament el procés que es tracta en aquest treball s’hauria de donar una idea de com és el cicle natural de les aigües d’un llac. En un llac no hi ha sempre la mateixa quantitat d’oxigen a tot arreu. A l’estiu, l’aigua més superficial està bastant més calenta que la profunda, és a dir, no hi ha barreges i l’aigua està estratificada. Cap a la superfície, on hi arriba la llum, es concentren els éssers vius fotosintètics, consumint els nutrients i produint oxigen. En canvi, més cap al fons, és on hi ha els bacteris que a mesura que els arriben les restes orgàniques les van descomponent, retornant els nutrients i consumint oxigen. Per tant, en avançar l’estiu ens trobem amb la capa superior rica en oxigen i pobra en nutrients i una capa profunda rica en nutrients i pobra en oxigen.

Però quan arriba la tardor i l’aigua comença a refredar-se, les dues capes inicien la barreja, tot restablint-se i uniformitzant-se el nivell d’O₂ i de nutrients. A l’hivern estan totalment barrejats i en principi hauria de ser el moment amb més producció. A la primavera comença a estratificar-se de nou i a l’estiu és quan la producció està més parada.

Gràfica del nivell d’oxigen per profunditat en un llac normal. Cada número correspon a una estratificació en dues capes (il·luminada i no il·luminada) diferent. Les lletres són els nivells d’oxigen: A: mort d’organismes, B: falta d’oxigen moderat, C: zona d’equilibri, D: excés moderat i E: pas a l’atmosfera. L’escala del gràfic és orientativa. Un cop arribats al 5 es torna a la situació 1, que és quan es barregen les capes del llac.

En canvi, en un llac eutrofitzat passa el següent fenomen: a causa de la gran quantitat de nutrients, quan el llac s’estratifica, a la capa superior hi creix un nombre molt gran d’éssers vius fotosintètics que produeixen molt oxigen, cosa que provoca que arribi molta matèria orgànica al fons. A part de la mort natural d’aquests organismes, hi ha un augment de decessos d’éssers vius fotosintètics ja que la gran quantitat de nutrients i algues tapen la llum als que estan a sota. Els bacteris descomponen tota aquesta matèria orgànica que tenen a mà consumint molt oxigen. Per tant, el primer grau de separació al llac eutrofitzat (2’) correspondria al quart d’un llac normal (4). Al llarg de l’any aquesta diferència entre les dues capes s’accentua, donant un gràfic com el d’aquí sota.

Mateixa llegenda que al gràfic anterior. L’oxigen de 5’ s’escapa a l’atmosfera, i enlloc de tornar al cas 1’, com que hi ha menys oxigen, es torna a començar des de 6’, i a la llarga, des de 7’… causant la mort dels organismes.

            Això, en principi, no hauria de representar cap problema ja que l’únic canvi que hi hauria és que tot el nivell de producció s’acceleraria i les diferències entre les dues capes serien més grans; a primera ullada, pensaríem que les grans quantitats d’oxigen que hi ha a la capa superior tornarien a barrejar-se com a un llac normal. Però no s’ha d’oblidar que l’aigua té un límit de contenció d’oxigen. Així que en lloc d’anar més ràpid i tenir més nutrients i oxigen, la part que correspon al 2’, 3’ i 4’ “s’escapa” a l’atmosfera. Això fa que quan es tornen a barrejar els estrats no comencen des del nivell inicial (1 i 1’) sinó que ho fan amb menys oxigen (6’). Continuen succeint-se les estacions i cada cop que torna a començar el cicle va quedant menys oxigen (7’). D’aquesta manera es va reduint l’oxigen; molts organismes moren i passen altres coses que s’explicaran més endavant.